Fa unes setmanes l’organització de la revista de l’Obra Cultural Balear a Sineu em va demanar la meva col·laboració com a redactor de la nova secció “Creu o Cara”, que tracta temàtiques relacionades amb Sineu i les Illes Balears. Gustosament, com a amant del meu poble, vaig dir que sí a l’oferta, ja que entre tots, tenguem l’ideologia que tenguem, hem de fer poble. La temàtica proposada no em va extranyar gens; la famosa estàtua i les reformes legislatives de Bauzà per fer del català un mèrit. De totes maneres, he d’agraïr públicament a Díngola l’oferta de col·laboració que hem feren i destacar que, sigui la que sigui l’ideologia de les publicacions, tota promoció cultural del nostre municipi és positiva. Endavant! 

A continuació us reproudeixo el meu article:

POST JACOBUS. HI HA VIDA. 

Perquè es xerra tant de l’estàtua del Rei Jaume II a Sineu? El que és una magnífica donació, a agraïr als seus promotors, pareix que per un cert sector polític s’ha convertit en una batalla. Al cap i a la fi, amb legalitat, és una gran idea que Sa Plaça honori a qui va ser el Bon Rei, un dels grans impulsors de la nostra Vila. Sense dubtes, aquesta estàtuta, promoguda, feta i ornamentada per sineuers ha de quedar on està, a Sineu; hem de continuar tenint el privilegi de ser els primers mallorquins en comptar amb una escultura de Jaume II.

Malgrat això, pel benefici de tots, els sineuers ens hauriem de preocupar més dels afers més cabdals. Pareix que per a determinats actors de la nostra petita societat, l’única frontera política és en Jacobus, i que a part d’això, Sineu no té un demà. Vila la Primera no ha de basar les seves preocupacions en una estàtua, si no en el poble que volem tenir d’aquí mig segle. Ens hem de preocupar de la nostra economia, de la nostra fiscalitat, de que Sineu continuï sent un dels centres neuràlgics de la pagesia mallorquina. Ens hem d’encarregar de que Sineu tingui futur, ja que com a poble històric i rural amb un gran atractiu, pot competir dins de la principal indústria balear, que és el turisme. Ho podem fer promocionant les nostres peculiaritats gastronòmiques, històriques i culturals.

Mostrar la meva sorpresa per l’escàndol que ha suposat la modificació de les lleis de Funció Pública i Normalització. Ens queixem dels polítics que no compleixen les seves promeses, ara un sector es queixa de que les compleixin. Insòlit. Si bé és una mentida descarada que el català desapareix de les nostres institucions, -determinat personal ho continuarà tenent com a requisit-, o que es castellanitzaran els nostres topònims, -per Llei els topònims només podràn estar en català o bilingües-, aquestes modificacions són una aposta del Govern, qui equipara la nostra normativa a la d’altres comunitats com a Euskadi, on fins i tot hi ha lliure elecció de llengua a les escoles. Contra els arguments nacionalistes, la parla del basc ha augmentat més d’un 30% els darrers deu anys. El temps dirà. Al meu parer, la millor forma d’impulsar un idioma no és imposant-lo com va fer Franco, sino xerrant-lo i escrivint-lo com feim a diari milers de mallorquins.

Us convid a mirar aquest vídeo. Si bé és una resposta al vídeo que va fer el Partit Socialista per denunciar l’apujada d’imposts en contra del que el Partit Popular havia dit en campanya electoral, es demostra clarament d’una manera breu i sintètica perquè s’ha hagut de fer. Sense dubtes, governar un país com Espanya en una època com aquesta, i amb una herència com la que ha rebuda el president Rajoy, ha de ser na empresa difícil de superar.

Benvolguts companys de Noves Generacions, familiars, amics i amigues, molt bon vespre a tots. Avui és un dia molt especial per a jo.

Fa més de cinc anys que, un dia qualsevol, el qui era i encara és president del PP de Sineu em venir a cercar perque, segons les seves paraules, jo era un jove dinàmic. Record que en l’estiu de l’any 2007, quan ja m’havia fet a l’idea de tenir el carnet dels joves del PP, pocs mesos abans d’aquell setembre en que ens constituirem com a junta local, cinc joves del poble i jo ens vam conèixer per posar en marxa les Noves Generacions.

Després d’unes quantes reunions amb els que eren llavors jefes de Noves Generacions, vam crear la junta i vaig ser nomenat president, amb en Marc Planas de vicepresident i na Maria Francisca Gervilla de secretària. Érem sis. Pocs però bons! No passaren molts de mesos des de la nostra creació i ja ens vam donar a conèixer a nivell local gràcies a un parell de controvèrsies polítiques que van donar més d’un maldecap als nostres regidors en l’Ajuntament.

Aquell jove equip que formavem en Marc i en Sergi Planas, ses Laures Costa i Montenegro, na Gervi, es meu germà i jo poc a poc va anar creixent amb noves incorporacions que, com n’Esperança i na Carme, van suposar afegir mans faneres i amb ganes de treballar per Sineu. Durant la nostra primera etapa, que va anar del 2007 al 2009, van ser molts els projectes que posarem en marxa per donar a conèixer NG dins Sineu. Crearem un blog, férem campanyes d’afiliació, penjarem vídeos al YouTube, -ara famossíssims-, enviarem notes de premsa, col·laboràrem activament en les campanyes electorals, participarem en un gran número d’iniciatives empreses per la regidoria de Joventut, modernitzàrem el nostre blog, participarem en les escoles d’estiu de Eivissa i Mallorca i passàrem de ser sis a catorze membres. Tot això fruit de l’inexperiència.

He de confessar que, en la meva opinió, no vam començar gens malament.

Els joves de Noves Generacions de Sineu, com els dels altres municipis, som persones emprenedores, amb idees i sense cap gana d’estar aturats. Són tant de Noves els sineuers que són a Madrid o Dubai per raons de feina, com els que ara i sempre han viscut a Vila la Primera. Malgrat aquest anar i venir, Noves Generacions no podia estar aturat, fet pel qual, l’any 2009 vam renovar la junta. A iniciativa dels meus companys aquí presents vaig renovar el càrrec, amb la companyia d’en Sergi i na Laura com a vicepresidents i den Romero com a secretari. A ells, i a la resta de companys els hi he de donar les gràcies per la feina feta, i sobretot, pel suport que sempre m’han donat, la confiança que han tengut en mi i els consells que m’han pogut donar quan ha estat necessari.

El dia que renovarem la junta em vaig comprometre a, com a president, complir tres objectius durant els tres anys que em tocava
liderar l’organització. 

El primer objectiu: mantenir una estreta relació amb la junta del PP, involucrar-nos en la vida de partit, fer-mos valer i revalidar la victòria de l’any 2007 en les municipals de maig del 2011. Dit i fet. En l’actualitat el Partit Popular de Sineu té més joves que mai, fins al punt d’incloure a sis membres de NG en les seves llistes per a les darreres eleccions. Vull aprofitar l’ocasió per agraïr al nostre cap de llista que ens tengués en compte a l’hora d’elaborar la seva candidatura. Nosaltres no som ningú sense el Partit Popular de Sineu, però el Partit Popular de Sineu tampoc és ningú sense nosaltres.

El segon objectiu: ser més actius en l’àmbit local. Dit i fet. Noves Generacions de Sineu ha duit en aquests dos anys i mig més d’una trentena d’iniciatives entre cartes articles a Internet, videos satírics, campanyes solidàries, debats, juntes i afiliacions. Un exemple d’això és la darrera campanya solidària duta a terme, en col·laboració amb els comerços del poble, a benefici de Ca’n Gazà, o les nombroses juntes reunions que a nivell intern han suposat articular un gran equip, i el que és millor, un gran grup d’amics. Un equip d’amics que dins Sineu ha demostrat que ser del PP no és cap delicte, que ser jove i del PP és lo lògic.

I el tercer i darrer objectiu: passar dels catorze als vint afiliats de Noves Generacions de Sineu. Com a president sortint, sense tenir els mèrits jo, puc dir proclamar orgullós que la junta de Sineu és la més nombrosa i activa junta de NNGG de Balears en proporció amb el nombre d’habitants dels municipis de les Illes. L’any 2009 volíem pel 2011 vint membres per Noves; avui en som vint-i-sis. Gràcies a tots, tant els que sou aquí, com els que sou a fora per motius laborals o d’estudis, per unir-vos a aquest projecte.

Aquests tres objectius, complits, són els que en les darreres setmanes m’han fet renunciar ja al meu càrrec de president de Noves Generacions de Sineu. Sempre col·laboraré amb tots, sempre hi posaré les mans, perque sempre seré un de vosaltres, però, malgrat això, la meva etapa ha passat. Avui més que mai, Noves Generacions de Sineu està preparat per assumir un necessari relleu. Dit això, he de fet i vull fer una sèrie d’agraiments inexcusables:

– Als regidors i ex regidors del nostre partit a l’Ajuntament, que sempre han tengut un moment per atendre a l’organització
que he liderat durant els darrers cinc anys. Sempre em tendreu pel que faci falta.
– A n’Andreu, na Cati, n’Alejandro, na Marga i en Llorenç, companys i amics de la direcció regional, qui en les innumerables reunions que hem tengut m’han sabut donar recolzament i m’han sabut renyar o llevar-me la raó quan feia falta. Moltíssimes gràcies, junts som un gran equip.
– A la meva padrina Aina, qui amb la seva prudència sempre m’ha intentat protegir de les ferides que un se pot fer en el combat polític.
– Al meu padrí Pedro, qui sempre m’ha inoculat il·lusió i ganes per lluitar per les idees en que crec i pel poble que vull.
– A mi padre, quien tiene unos ideales similares y a la vez distintos a los míos, y con quien siempre disfruto comentar la actualidad política cuando vemos las noticias.
– A ma mare, que amb el seu amor sempre m’ha intentat protegir i donat bons consells per evolucionar com a persona.
– Al meu germà, que com a tal sempre ha sabut dir-me les coses a la cara, fer-me costat i donar-me suport en els moments més dificils.
– I en general a totes aquelles persones que han estat, estan i estaran devora jo suportant que qualque vegada sigui caperrut, orgullós o poc agraït quan ha fet falta acotar el cap.

Per tot el que m’hagi pogut equivocar en el passat vos vull demanar disculpes i dir-vos que ho he fet lo millor que he pogut.

Finalment, després de tanta txetxera, dir que aquest no és el meu dia. Avui comença una nova etapa per Noves Generacions de Sineu. Ara és quan vé el moment de votar per, entre tots, triar qui serà el nou president de Noves Generacions de Sineu. Malgrat ser vint-i-sis membres, sempre som més o manco mitja dotzena els que estem a peu del canó disposts a fer feina, i qualsevol d’aquests sis o set està preparadíssim per assumir la tasca:

– En Sergi per la seva fidelitat i disponibilitat a l’hora de fer coses per ses Noves Generacions.
– Na Laura Costa per la seva preparació política i visceralitat.
– N’Esperança per la seva constància a l’hora de fer feina.
– Na Laura Montenegro pel que ha après durant aquests anys i per la seva il·lusió de fer equip.
– I es meu germà perque, a part de ser un crack, és es germà des presi, i això no té preu.

L’any 2007, quan hi va haver congrés regional de Noves Generacions i va ser triat l’equip d’en Llorenç de Santanyí, en el qual hi form part, la nostra organització va tenir per lema “Sempre Junts, Sempre Endavant”. Quatre paraules carregades de significat i importància per una organització com la nostra.

El que importa a Noves no és qui sigui el president, el vicepresident o el secretari, el que de veres importa és que continuem fent la nostra feina, que continuem creixent com a joves polítics, que continuem fent colla, i que continuem lluitant per damunt de tot pel que ens interessa, que és ni més ni manco que Sineu.

Moltes gràcies a tots i fins sempre.

-

-

A medida que transcurren los días de otoño, la fecha de las próximas elecciones generales se acerca. A través de los medios de comunicación los ciudadanos hemos observado cuales son las estrategias de los diferentes partidos a la hora de atraer la atención y el voto de los ciudadanos. El máximo reflejo, sin embargo, se ha dilucidado con la presentación de los vídeos preelectorales del Partido Socialista y el Partido Popular.

Por un lado tenemos el filme del partido actual de Gobierno. Una vez más, el equipo de campaña del candidato Rubalcaba ha optado por la línea de la confrontación, por la conocida estrategia del dóberman, que el PSOE ya abanderó en las elecciones generales de 1996, 2000 y las pasadas europeas del año 2009. Así como en anteriores campañas los socialistas optaban por vender una situación dual, en la que aparecía una España de obreros y otra de capitalistas sin escrúpulos y retrógrados, este año su publicidad ha pasado de ser estereotipada a ser ofensiva. Que el PSOE ponga a un niño en el papel de un personaje clasista surgido de los recortes del PP, a parte de ser una demostración de la desvergüenza socialista, es un claro ejercicio del olvido del propio pasado. Deberían recordarle al equipo de Rubalcabas, Pajínes y Valencianos que quien bajó el sueldo a los funcionarios, congeló las pensiones a nuestros mayores y recortó los presupuestos en educación y otras áreas de especial interés para el futuro de nuestro país.

Por otra está el anuncio de la oposición. El partido que lleva cinco años advirtiendo al Gobierno socialista de los peligros de la crisis y la necesidad de reformas, ha optado acertadamente por destacar el espíritu de su formación política, que se caracteriza por las ganas de recuperación, concordia y esfuerzo, además de recordar las virtudes del PP, que ya quedaron demostradas en la legislatura del año 1996 a 2000, cuando gracias a políticas valientes y decididas del Gobierno de Aznar y Rajoy España superó la grave crisis en la que el socialismo nos había metido.

Visto lo visto, basta que comparemos. Quien gobierna opta por hacer oposición a la oposición, cultivar los estereotipos y la confrontación y negar la realidad. Quien quiere gobernar opta por la concordia, la unión y el esfuerzo para superar la adversidad, con un sentido de Estado que hacía tiempo que no apreciábamos en una campaña electoral. Son dos proyectos diferentes, dos maneras de ver a España; la de la división y la confrontación, y la de la concordia, la ilusión y la esperanza de cambio.

Ahora, por el bien de la Nación y el futuro de sus jóvenes, sólo hace falta que día 20 de Noviembre todos los españoles que deseen acudir a las urnas lo hagan siendo conscientes de la realidad, sólo hace falta que vayan a votar huyendo de los estereotipos, la tensión y la pelea. Lo deseo, y España lo necesita. 

-

Avui, 31 de desembre, celebrem la Festa de l’Estendard, commemoració de l’arribada del rei En Jaume, que es produí tal dia com avui, l’any 1229. Any rere any, les nostres institucions, celebren aquesta destacada data amb una ofrena floral a l’estàtua eqüestre de Jaume I, a la que una rere l’altra, les institucions, partits polítics i organitzacions socials, reten homenatge a la persona que incorporà Mallorca a la Corona d’Aragó i a la cristiandat.

Enguany, per primer pic vaig assistir a tal celebració, i vaig constatar l’espectacle lamentable que és. Des de fa anys, la Plataforma Trenta-u, organització independentista i catalanista, organitza coincidint amb l’anomenada ofrena, una manifestació que reivindica l’independència dels inexistents Països Catalans. Aquesta conegudíssima concentració compta tradicionalment amb el suport de les Joventuts d’Esquerra Nacionalista-PSM, Iniciativa Verds, els joves renegats d’Esquerra Republicana de Catalunya, els Maulets, el Cajei i altres males herbes.

Any rere any, la majoria d’aquests col·lectius autoproclamats com Nacionalistes i Socialistes (en aquest mateix ordre…), juntament amb el PSM, aprofiten per fer-se seva una festivitat que és de tots els mallorquins i mallorquines, sense distinció de raça, procedència o opinió política. I any rere any es presenten a la Plaça Espanya amb banderes alienes a la nostra terra, com la respectable bandera catalana i la discutible estelada, per mitjançant xiulets, crits, talls de mànega i insults, embrutar la festa. Amb aquest panorama, que com dic, any rere any veim a la premsa, realment qualsevol es pot demanar perquè vaig assistir a l’ofrena.

Ho vaig fer, igual que els meus companys de Noves Generacions, sense anar identificat amb cap insígnia que no fos una bandera mallorquina, per reivindicar que la Festa de l’Estendard és de tots, que soc mallorquí i que soc espanyol. Ens trobarem a la Plaça d’Espanya i visualitzàrem amb respecte l’ofrena floral; ofrena rere ofrena, les institucions, partits polítics i organismes socials desfilaren davant el Rei En Jaume amb insults o aplaudiments, segons el seu color polític. Insults fets pels simpatitzants radicals de les associacions nacionalistes, socialistes i catalanistes, que duen estelades, banderes catalanes, i fins i tot de la URSS i de Lennin (impresionant!). Curiós va ser que els que s’autoproclamen sense vergonya nacionalistes-socialistes, insultéssin com a nazis als companys de Noves Generacions que feien la nostra ofrena al Rei.

Després de l’acte protocolari, verem els tradicionals enfrontaments, desqualificacions i talls de mànegues… ben enmig del trui, la Polícia Nacional, anomenada pels nacionalistes-socialistes com força repressora, feixista i colonitzadora. Abans, però, els mateixos que ens anomenàven tant a nosaltres com a la Policia com a feixistes i nazis, foren els que intentaren cometre un delicte i, de passada, badaren el cap a un pobre home major al que li tiraren una cadira a la cara, quant de forma innocent, passava pel carrer.

De tornada cap a Sineu, parlant amb els companys Laura, Xexu, Esperança i Toni, vaig reflexionar jo mateix sobre els successos i el que podria aparèixer a la premsa, però no massa, ja que les reflexions foren interrompudes per uns skins que es dedicaren a qüestionar la nostra llibertat per haver assistit a la Festa, que dic, és de tots. Arribat a casa, vaig obrir els diaris digitals a l’espera de veure les notícies i la manera d’enfocar-les per uns i altres mitjans. A dBalears, es destacava la càrrega policial repressora, ignorant que es produí per haver comès un delicte i haver agredit a un home major. Vergonyós. A El Mundo, en redacció bé, en imatges malament, ja que (esper que per error), ens va identificar com neonazis, quant els neonazis del Movimiento Republicano Socialista, que també provocaren i la embrutaren l’ambient sense motiu, eren uns altres situats a vint metres de nosaltres.

He tret ben poques coses en net, d’haver assistit a la que és també la meva festa, i no la dels que no volen ser mallorquins.

En positiu, per poc que he fet, pegant quatre contestacions amb els meus companys de Noves, almanco he reivindicat l’identitat mallorquina, la llibertat, la igualtat i la concòrdia d’un poble com Mallorca, que dins de l’Espanya plural que existeix al segle XXI, ha sabut sobrepassar una història turbulenta, aprovar una Constitució de gran èxit, i respectar la voluntat d’autogovern que es plasma a l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. I en negatiu, desesperació meva, no he trobat el que pensava innocentment trobar, que és rigor històric i fonaments pels arguments dels polítics del PSM, ERC i nacionalistes-socialistes dels Maulets.

Com bé ha dit avui horabaixa pel Facebook el meu amic Andreu Ferrer, n’hi ha que esteim ben orgullosos de ser el que som; altres odien els que no són com ells. Uns defensem les nostres banderes, la mallorquina i l’espanyola; altres les cremen. Uns cantem; els altres insulten. Uns només aplaudim o callam; els altres escridassen. Uns respectem; altres desprecien. Uns feim festa, altres agredeixen. El patriotisme és l’amor a la teva terra, el nacionalisme es l’odi a la terra del veïnat.

Una darrera reflexió, especialment referida als de les JEN i JERC. Com pot ser que uns autoproclamats republicans, que critiquen com a genocidi altres conquestes històriques, retin homenatge a un Monarca del segle XIII? O no tenen criteri ni principis, o són ben curts…

SIGUEU FELIÇOS AMB LA GENT QUE VOS ESTIMA, igual que ho seré jo. Desitjau el millor per aquest nou 2011, BON ANY!!!!!!!!!!!!!

Ja tenim pròrroga. La macedònia del Pacte de Progrés, a més de trobar-se en situació de minoria parlamentària, ni siquiera ha sabut exercir una mínima mostra del que és la Democràcia en el món occidental, presentant els seus pressuposts al poder legislatiu de les Illes Balears.

En un sectari exercici d’ignorància sobre l’existència del Parlament balear, i després d’haver mostrat la seva proposta pressupostària a Unió Mallorquina i Partit Popular, baix el criteri de “mirar y no tocar”, el Pacte del PSOE, Bloc i Eivissa pel Canvi s’ha escorat encara més a la banda esquerra, radical i autoritària, evitant negociar uns comptes beneficiosos per la gent que forma les Illes Balears. Aquest és un fet insòlit en la història de les Illes Balears i el seu Parlament. Ni abaixada d’imposts, ni austeritat a les administracions públiques; Antich i companyia volen que la societat balear estrenyi un poc més el culet, per ells poder continuar encalentint l’escó, la moqueta i el cotxe oficial.

En el context que representa la obligació de la UE a Espanya de retallar el seu dèficit i regirar les seves polítiques econòmiques i fiscals, a Balears, (que recordem, sí és Espanya), feim tot el contrari. Al conseller d’Economia i Hisenda de la Comunitat i al president del Govern s’els ha acudit la idea de prorrogar els comptes del 2010 mitjançant decret. Ni negociació amb la gran majoria de la societat balear representada per més del 55% dels vots que sumen PP i UM, ni consulta a l’òrgan que reflecteix la sobirania balear, el Parlament. Serà per Decret, un instrument per a que l’executiu aprovi ressolucions d’extraordinària urgència.

Seria correcte aprovar un pressuposts d’emergència per decret, ja que si aquests foren els adequats, seria el camí de la recuperació. Però no en aquest cas, en el que les polítiques fiscals expansives continuaràn durant tot l’any 2011 ofegant les families de les nostres Illes. El PSOE, com a partit majoritari de la coalició antiPP, serà el responsable. Un cop més, amb aquesta mostra de la feblesa del Pacte de Progrés, que recorre a mesures poc democràtiques i inadequades per sortejar la seva mediocritat, els principals damnificats som totes i cadascuna de les persones que residim a l’arxipèlag balear. Qui ens diria que aquell algaidí al que li va caure un càrrec executiu damunt, sense demanar-ho ni esperar-ho, tendria la cara tan dura com per arribar a l’extrem d’ignorar les regles del joc democràtic…

Senyor Antich, els pressuposts es redacten, després es presenten al poder legislatiu per a que els revisi i hi faci propostes, finalment s’aproven; i si això no pot ser, es porroguen. No a l’inversa. Això és l’ABC de la política econòmica. Vostès, senyors del Pacte, o sou abundants en curtor, o teniu la cara molt dura.

-

-

El Partido Socialista de las Islas Baleares, PSIB-PSOE, ha confirmado esta semana que sus principales candidatos a las elecciones municipales, insulares y autonómicas de mayo del año que viene serán Francesc Antich, el presidente del desgobierno, el pucherazo, la improvisación y la deuda del 121%, Aina Calvo, la alcadesa capitalina conocida por ni una mala palabra, ni una buena acción, Marc Pons, el presidente menorquín ex imputado y coronado por Joana Barceló, Francina Armengol, la presidenta inquera de la cual no quieren ni oír hablar en su localidad natal, y el famoso presidente ibicenco, Xico Tarrés, imputado por corrupción y más conocido por sus deshechos que por sus hechos.

Es curioso lo que los electores baleares hemos podido observar en estas últimas semanas respecto el partido que hoy gobierna nuestra tierra. Varios hechos escandalosos, desvergonzados y representantes de la total falta de coherencia e higiene política del Partido Socialista han florecido en estos tiempos.

Por una parte, al fin se ha revelado gracias a testigos, que Unió Mallorquina, ex socio nuestro en la anterior legislatura, compró votos a un colectivo argentino (eso sí; la Fiscalía aun no ha movido ficha…); los votos que hicieron a Antich presidente. Recordemos la campaña electoral de 2007; el entonces candidato a la presidencia del Govern, Francesc Antich, dijo que exigiría la investigación de la posible compra de votos por parte de UM, ya que ese era un hecho que no se podía consentir en un sistema democrático y de derecho. Hoy, tres años y medio después, Antich, que es presidente gracias a los escaños fraudulentos obtenidos mediante una posible compra de votos, no quiere ni oír hablar del tema, ni de someterse a una cuestión de confianza, y mucho menos de investigar el tema. ¿Curioso?

Y por otra, la proclamación como candidato a la presidencia del Consell de Ibiza por parte de Xicu Tarrés, imputado y reimputado por posibles casos de corrupción en la Isla. ¿Donde han quedado esos días en los que los famosos y crecidos dirigentes socialistas de Baleares increpaban los presuntos casos de corrupción del PP? Hipocresía pura y dura; en resumen, para ellos el fin justifica los medios.

¿Qué se ha hecho de los exaltados de Joventuts Socialistes de les Illes Balears? ¿Y los del Bloc (desintegrat) Jove? Todos recordamos los útiles consejos que aquellos nos dieron a nosotros. En lo que ha corrido de legislatura pues, hemos afrontado la expulsión de quienes han sido sospechosos de corrupción, la renovación interna y la elección de un nuevo líder político surgido de las bases, mediante elección directa de los afiliados. El único de España que ostenta tal honor. Y después de todo ello; de reivindicaciones ejemplificantes de otros, de malos tragos propios, y renovaciones necesarias, hoy es el PP balear, quien en boca de su presidente, se ha comprometido a no incluir en sus candidaturas a NINGÚN IMPUTADO. Estamos listos para volver a ser los representantes legítimos del pueblo balear en las instituciones.

Eso sí, el PSOE mira a otro lado. Vota Xicu Tarrés.

En referencia a los presuntos casos de corrupción que afectan a nuestro partido político, que erradicamos y combatimos desde el respeto a las instituciones, la Constitución, el Estatuto de Autonomía, nuestra ideología y voluntad de servicio público, alguien dice:

“Lo más importante que pueden hacer los partidos políticos es el control de los militantes, cosa que creo que haya hecho el Partido Popular de Baleares” 

Manuel Chaves

ex monarca andaluz y Vicepresidente 3º del Gobierno ZP

Controlemos a los militantes, SÍ…

…Pero ¿QUIÉN CONTROLA A LOS HIJOS?

Aquest no es coneix la lliçó balear que diu que s’ha de donar llum enlloc de fum.

Si no m’ho haguessin fet reflexionar, hauria estat tan pardal de no adonar-m’en compte. Gracias Javi. Resulta que ahir, davant dels Jutjats de Via Alemanya de Palma, a part de tots els ciutadans que es congregaren per rebre l’ex president del Govern, Jaume Matas, hi havia nombrosos càrrecs polítics.

Com sabeu, en Xisco Antich va treure defora dels pactes de govern, malnomenats “de Progrés”, a tots els consellers, directors generals, secretaris i demés càrrecs de confiança afiliats a Unió Mallorquina. Aquest partit, fruit de les negociacions que es dugueren a terme el juny i juliol del 2007, es va fer càrrec de les àrees relacionades amb Medi Ambient, Turisme, Esports i Joventut, a quasi totes les institucions illenques importants. Així, al Govern el conseller d’Esports i Joventut i el seu procedent director general de Joventut eren ambdós d’UM. Idò, després de tot el circ del divorci PSOE-Bloc amb UM, es va procedir a reajustar el volum del Govern i reassignar carteres. Arrel d’això, la competència en matèria de Joventut va caure en mans de la Conselleria d’Afers Socials (que ostenta Fina Santiago, d’Esquerra Unida), dins la qual s’hi troba la Direcció General de Joventut, que va ser assignada al secretari general dels Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM, Joan Ferrà.

Que consti que, no tenc res en contra d’en Joan; el conec d’haver coincidit a algunes tertúlies de la ràdio en nom de Noves Generacions, als debats dels joves polítics d’en Biel Cadilla d’ONA Mallorca. Però no és de rebut que un jove que suposa tenir “visió”, “inquietuds”, i “ganes de fer feina”, recien nomenat càrrec executiu de ni més ni manco la Comunitat Autònoma, dediqui el seu temps de feina (que paguem tots els balears…) a anar als jutjats a montar saraos i circs, com si qualsevol altra militant fos. I que consti que aquest post no l’he publicat per defensar la figura d’en Jaume Matas, ni molt manco. D’això ja s’en encarregaran els missers i jutges (en demostrar la seva culpabilitat, no la seva innocència, que consti), i si l’ha feta, que la pagui ben pagada.

Fa rialles (o plorera) que un nou Director General, que durant dos anys i mitg ha anat de la ma de les JEN-PSM a reivindicar polítiques juvenils davant dels mitjans de comunicació i institucions, ara es dediqui a anar a rebre imputats a Avinguda Alemanya i a repartir billets de 500€ amb la imatge de na Maria Antònia Munar i en Jaume Matas, enlloc de ser al seu despatx treballant per tots els joves de les Illes Balears. Aquesta és la política en matèria de Joventut pels Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM: figurar, cobrar un bon sou i erosionar al PP sigui com sigui (a UM no massa, no fos cosa l’hagin de tornar a necessitar).

Joan, no sabies que els dimarts es dia feiner? Si la seva tasca consisteix només en això, qualsevol vol ser Director General…

Foto: Diario de Mallorca